Vent

Vent cruel, que em destorbes i em cegues de sobte,

quines noves duràs de l’ocàs dels sentits?

Se m’escolen, com sempre: arena entre els dits

I m’amaguen sa llum amb malícia perfecta.

Som paret de granit fosc, pesant i compacte;

que hieràtic retén tos embats decidits.

Mes un dia, per nostres designis ja escrits,

no podrà durar més nostre bell, subtil pacte.

Odiar-te un instant i estimar-te al següent,

aturar-te en sec o deixar que m’empenyis,

vent mesquí que m’ocupa sencer el pensament.

Venc a tu i vens a mi, en compàs decreixent

que no pots aturar, per més fort que ho intentis:

quan arribi el moment, seré tu i serem vent.

 Barcelona a 26 de març de MMXII