Ambrosia

Resplendent brillantor que diàfana es vessa

enlluerna el tità, que reposa silent

sota el bosc i les aus que ha observat llargament

i ressonen i encisen d’olors i de fressa.

Sobre el caos, plantat, el seu ordre travessa

i amb el temps fa sorgir un fulgor, més candent

que l’atzur sufocat pel gran astre ixent,

qui amb la lluna destil·la ses fonts sense pressa.

L’home estult col·locat ha un dic en un riu,

que artefacte amb sa força ha enfonsat i vençut

mes un llac s’ha format, decadent, regressiu.

Fa tornar la natura al seu ordre el que és viu:

no en pot fer la raó ni la tècnica escut;

ni tan sols ho pot fer aquell foll que n’escriu!

25 de febrer de MMXII