Encar més fosques les remors, amor,
I els abims i les boires que tu fores,
Hàlits de lividesa i de llangor.
Es desvetlla la pell de la finor.
Desitjos altres, planys que tu ignores,
Tothora abandonada a la dolçor.
I mai per un moment no s’alçaria,
Just de gaudi el conhort coronaria,
La tota lassa llar del llarg sospir;
Captiva i de sa fel sols abeurada,
De les càlides nits tan desterrada,
La mà es delia en son mesquí albir.
Barcelona
14 de febrer del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada