Aquell matí vaig agafar el pany de la porta amb una
determinació inusitada i vaig emprendre la marxa, com un llamp, cap a
l’exterior. Tenia gravat dins el meu cap amb total claredat, com amb ferro
roent, el meu camí. Podria dir-se, fins i tot, que va ser aquell un acte
decisiu de revolta interna. Estava fart ja de veure pels parcs i les places tot
de rodamons, artistes de carrer, voieurs,
poetes sortits d’alguna historia de Paul Auster i, en definitiva, vividors que
vagaven a l’atzar pel gust de vagar, amb els ulls fits en el cel, a la recerca
d’estrelles que només ells coneixien. L’altre dia, un d’aquests individus, de
tant de mirar al cel, no va veure un clot. Ja ho deien els sofistes.
Barcelona
30 de setembre del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada