J'est un autre

“El que més por em fa de tot plegat és quan em miro, sense res més, en el mirall. No és ben bé que hi hagi res d’anormal en la meva fesomia... Tant de bo! Una anormalitat en el rostre, per mínima que sigui, segurament m’hagués causat un trastorn lògic, entès dins els paràmetres de la normalitat, si m’entén el que vull dir.

La qüestió de fons de tot plegat, realment, no la sé copsar pas del tot. No sóc capaç d’explicar-ho. El que volia dir, deixant de costat la inversió de la lateralitat, seria que l’home, no pas jo, de mirada confusa, una mica tèrbola, com m’han dit que és la meva, calvície més o menys incipient, semblant a la meva, i espatlles caigudes, com les que ara em grato, ben difícilment podria ser jo, en el sentit més estricte de la paraula. Únic, inassolible, fluctuant. No sóc capaç de explicar-me.

Si jo sóc al mirall, deu voler venir a dir que jo no sóc davant el mirall, sinó que hi és ell, vull dir. El mirall em torna un somriure, diria que maliciós.

L’experiència em fa pensar en les històries d’individus (prové d’indivisible) estrambòtics que surten per la televisió, explicant que han vist la seva mort davant un espill, de nit, amb el llum tancat i una espelma a la mà. A la meva mà (i a la de l’altre) just hi ha dos raspalls de dents, respectivament, no pas cap espelma.”

-Prou, amic, i tranquil·litzi’s- va fer el psiquiatra, mentre es mirava amb esguard reflexiu, professional, el seu pacient. Va acabar d’anotar i va començar a escapçar una baralla espanyola. –Si vol, ara que som quatre, podem fer una partideta de Truc.

Barcelona, 2 d’octubre de 2012