De sobte ciutats

 […] Yo odiaba los finales. En los finales, las cosas, para bien o para mal, siempre tienen que tener un sentido. A mí me gustaba contar combates entre extraterrestres y terrícolas sin una razón, viajes espaciales en busca de nada. Y me gustaban los animales salvajes que vivían sin un porqué, sin saber que iban a morir. Me sacaba de quicio que, cuando veíamos una película, mis padres se pusieran siempre a hablar del final, como si toda la historia consiste en eso y lo demás no contase. […]

                                                                                                                       Tú y yo, Niccolò Ammaniti

De sobte ciutats (II)

El ziga-zaga l'acompanyava a totes hores, sempre, però ella no n'era conscient.

Sabia que tenia dies bons, molt bons, genials, però també en tenia de dolents, molt dolents, horrorosos. Eren etapes. També sabia que la seva hora eren les sis del matí, però mai la disfrutava perquè sempre dormia.

El seu problema era aquest. Ella tenia grans plans, art, música, televisió, un programa cultural, però quan tocava dur-los a terme, alguna cosa fallava, en ella o en els altres, no ho sabia, però mai arribaria enlloc. I això la frustrava i la feia cercar-se nous reptes i noves aventures, que mai finiquitaven bé, però era una cosa que ja havia acceptat i que tenia clavada en el seu cor. Tot i així no es rendia, ni es rendiria mai.

     Un dia va decidir solucionar-ho tot, i d'un rampell sortí al carrer, començà a viure, deixà de dormir quan havia d'estar desperta, conegué el món, les amistats i l'amor, però el ziga-zaga tan característic del seu pis i de la seva vida no desaparegué.