Sèrie d'alexandrins

IX

Deflecteix el mirall l’efígie entretallada

en una estança cèlica, dessota un llum sobrer,

vist que gens no fretura aquest cos d’altra lluor

que la pròpia que emana com àngel encarnat.

És el moure que té el que l’esperit corprèn?

Quan reclina el seu gest gràcil abat el cor

i sosté un sol instant l’alè vital del pit

delineant la tensió en els músculs feminals.

En eurítmica dansa de natura florent

l’interromp el silenci, i en un frèvol defecte  

desllaça una mirada i un recel de bellesa:

aquest moment, aquest segon, tot és humà.

X

Una obaga franqueja el raig solar invicte,

com figura fugaç i vaga que es dissipa

enmig de multitud igual, reclosa al son

atordidor de la Fortuna; aquest sóc jo.

Fràgil passa, senzilla, com una bella dama,

mes és virtut i foc evitern i radiant,

és la força tel·lúrica que solleva la ment

i respira l’arbreda que creix; aquesta és ella.

Tal com s’embranquen al tard el dia i la nit

o s’amaren la llum i la tenebra en l’art,

així cenyeixo el teu pit amb els meus braços

i, mortal, piratejo l’alè del teu respir.

  

XII

El silenci recala embarcant-se en el dubte,

curullant els espais que d’aflicció són vacus

i assistint els cors que, com els sants, penen

per somnis o per Parques deslliurades pensant.

Ja s’esquitlla el callar desvestint el boscatge,

passejant amb la nit al braç i conversant-hi

amb profunds esguards i amb corals continents

dessota lassos cels diàfans i estelats.

 

Jo sóc sol i isolat davant d’aquesta escena

enfrontat al demà que és quietud perpètua

i en capella d’algun cant excels per lloar 

que el silenci és passar i els versos són silenci.

XIII

Castany és el matí que s’aixeca de fons

del meu las despertar, dient en veu suau

que es arribada l’hora de llanguir mansament

i deixar-se portar pel corrent fins morir.

Així guindaré les veles del meu navili

vers la mar, que m’és tan llunyedana de casa,

i el llevant menarà els meus focs i pensars

tot errant fins passar el demà malversat.

Translúcids fils de llum solar s’escolen, bells,

entremig de brancam i tardoral fullatge

dilucidant aquests versos serens d’adéu,

i marxo desansiat, doncs és el cor qui ho mana.

XIV

Prevals en mi com la nit que caurà en breu,

com un pesar danyós, que germina en la terra

i estira els seus dits fins, com llargs i clars camins,

cap a algun lloc que no té clau en tu ni en mi.

Així m’esguarden els arbres, vitals i paterns,

fent-li un somrís al meu cor que es troba cercat,

i acomboiant-lo junt amb l’èter que s’estén,

rotund i seré, i les aus que al tard el barquegen.

Sento remot i vorer el seu cant musical

que es desfila entre l’aire com un record passat,

com un retrat d’amor guardat a sobre el foc,

i em sagna per poder perpetrar la bellesa.